Un camí bastant dissimulat, davalla fent ziga-zaga entremig d'un pinar. De seguida podem veure, al fons del tot, la blavor del mar. Baixant pel pintoresc camí, unes gavines escridassen la nostra presència intentant protegir els seus petits. El camí de terra, esdevé roca, una roca erosionada pel vent marí. La vegetació, inexistent a l'hora, obra un paisatge sublim. Una mar encrespada, colpeja les roques, aixecant una escuma, blanca, fonedissa, altre cop en contacte amb el mar. A la llunyania, en l'horitzó, el cel, un xic grisenc, es barreja amb el mar. Uns vaixells creuen d'est a oest fent sorgir les onades. A la dreta una roca suficientment alta cop perquè el mar no l'escombri, s'hi entreveu la figura d'un vell pescador, intenta capturar un darrer sard, per obsequiar a la família, amb un esplèndid sopar. Apropant la vista, a les primeres roques, multituds de crancs, lluiten aferrissats per no ser arrossegats cap al mar, a l'hora que intenten menjar. Aquesta cala, ara solitària degut a l'estació existent, hivern, és buida. Passaran quatre mesos i una multitud de persones, es banyaran, en les cristallines aigües, d'aquest meravellós espai protegit. La cala vigatà, Un bonic destí que he trepitjat, molts estius de la meva vida i que espero poder seguir fent durant molts anys.
http://socsantfeliudeguixols.com/ca/platges/cala-vigata
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada